Ja sé que em repeteix una i una altra vegada, però... El passat sempre torna.

El passat es fa present a partir de nosaltres mateixos, de les persones que som. Si no canviam, tot segueix igual, actuam de la mateixa manera, i sense adonar-nos-en, acabam fent mal a altres persones...

...O ens acaben fent mal a nosaltres.

Sigui com sigui, les víctimes creixem i canviam, i aprenem a prendre'ns la vida d'una altra manera... Ens acostumam a pensar en els errors que hem comès en el passat, i ens preparam per quan les mateixes situacions se'ns tornin a presentar... I encara que tornem a caure, i torni a ser el mateix sempre, ja sabem què pensar, què dir, com sentir-nos i com seguir endavant.

Tanca la porta.
Quan et sentis petita.
Quan no el vulguis veure.
Quan no el vulguis escoltar.
Quan vulguis fugir.
Quan no et trobis.
Quan oblidis el teu nom.
Quan no puguis oblidar el seu.

Tanca la porta.
Tanca la porta per alliberar-te.
No restis empresonada en el teu cor.
Surt.
Tanca la porta i deixa-ho tot.

Tanca la porta.
Tanca la porta per descobrir nous mons.
Per conèixer noves cares...



Tanc la porta.
Només veig una habitació petita i buida.
Apareix una finestra.
Es fa gran.
Nous horitzons apareixen davant els meus ulls.
Els vull conèixer...
...Però la porta s'obre i apareix ell.
Surt, t'estim, però no et vull veure!
Tanc la porta.
Amb pany i clau.
L'horitzó ha desaparegut.
A poc a poc es torna a dibuixar.
Les meues cames em porten a la finestra...
...Però és només un quadre en la trista paret.

Vull nous horitzons.
Vull nous horitzons lluny d'ell.

De què serveix somiar?

Apatia.

És quan estic trista quan ho veig clar:
t'he d'oblidar.
Em vols ajudar?
Desapareix.
És fàcil dir-ho,
i tanmateix sé que sense tu
no puc viure,
tampoc som lliure.

A la merda tot!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

...Però hi ha coses del passat que tornen.


La mentida és subtil. L'engany no és fa notar massa.

El mal és mal. No dissimula.

Tot va bé. Tot se suposa que va bé.
Curiós. Mai no hauria imaginat que les coses m'anirien tan... Rodones? No. Però sí acceptables.

Tot canvia. Per sort.
Noves sensacions, emocions i sentiments ens donen la benvinguda.

Gràcies per venir! Esper aprofitar-vos i sortir-ne ben parada!

Preguntes. Respostes? Dubtes. Vida. Endavant. Barreres? Trenca-les. Oblidar. Estimar. Llibertat.



Hi ets?



Necessit una senyal!

Què passarà?
No ho sé.
No ho sabem.

Inútil imaginar
que som algú,
que no estam perduts.

Vols volar?
Vine amb mi.
Trenca el teu camí.

No és amor. Tampoc desig.
En diuen necessitat.
Perdre'm lluny de les persones,
No caure en la soledat.

No et vull veure lluny de mi.
Hi has de ser, ets essencial.
No podré seguir vivent
sense poder-te mirar.

Ara sé que no et perdré,
però abraçar-te és vital.
No vull més dolor ni por,
no et vull haver d'oblidar.

Et portaria sempre amb mi.
Fugiríem per escoltar
el soroll que fa el silenci.
Construiriem un demà.

Si pogués, t'estimaria.
Sense mentides ni enganys.
Jo per tu tot ho faria.
Sense importar el que diran.

Si buscam una mica, serà fàcil descobrir que tots som iguals.
Tots buscam el mateix: ser feliços, estar satisfets, aconseguir allò que volem... I sentir-nos acompanyats.
D'una manera o d'una altra, tot el que feim és per fer-nos fugir la soledat. Ja sigui conèixer amics, de manera directa, o justificar-nos dient que som diferents, especials. Uns seguirem els nostres instints, el nostre camí, amb la il·lusió de trobar-nos amb algú que ens comprengui i ens estimi. D'altres adoptaran modes, formaran part d'una subcultura per trobar-se amb persones similars i que, per tant, es puguin atreure.
Sigui de la manera que sigui, el que al final volem és que algú ens escolti.

I me'n adon de que, sense voler-ho expressament, som una persona nova. No en el sentit del que som, perquè això segueix com sempre, però sí que ha canviat la manera de sentir-me amb mi mateixa, i de prendre'm la vida, en general. Seran els aires de canvi? Les noves amistats, les velles i alhora noves sensacions... Sigui com sigui, som feliç. Molt feliç, malgrat tot. Sé que tenc raons per ser-ho, i són aquestes les que han de moure la meua vida, no les raons per amargar-se.

Carpe diem? Sí, per favor!

Evasió?

Aquest ha estat un cap de setmana de recordar coses que passaren anys enrere... A l'escola.
Quins records! Érem tan nens, i en canvi no som capaç d'adonar-me'n de com hem evolucionat, perquè ho hem fet tots junts... Mir les vostres cares, i record que molt de temps ençà érem un grup, una unitat, diposats a seguir junts el que fes falta. Érem molt diferents, és evident, però llavò no importava. D'aquelles diferències, amb el pas dels anys, ens hem anat convertint en allò que avui som: persones diferents i independents. Poc queda d'aquells innocents alumnes de primària que es debatien en una gran pregunta: alemany o francès? Aquella era la nostra màxima preocupació... Amb qui aniríem a l'institut? Sembla absurd que pensàssim que allò condicionaria el nostre futur, però ho féu, i d'una manera impressionant.
Avui som el que som: el resultat de tot el que hem viscut fins ara. Junts, o separats.

Condicional simple.
I optatiu.
Tot depèn de tu.

Aconseguir els somnis o no aconseguir-los?

Somiant, somiant... Somiant somiant arrib a creure'm les meues mentides, les meues il·lusions. Somiant somiant veig coses que no són reals, però no m'importa, perquè estic somiant. Somiant somiant sóc feliç... Però somiant somiant he de desperar. I despertar vol dir tornar al món palpable, en diuen real. Despertar vol dir oblidar aquells dolços moments... Aquelles sensacions?
Què em passa?
He somiat massa i ara no vull despertar...
Però no he de patir... Tornar a la realitat no és tan dolent. Ara ja no.

Stand up when it's all crashing down.

Frase vella (subjectivament parlant, és evident), però amb tants de matisos...

No ens fa falta seguir dempeus quan tot va malament, quan ho estam perdent tot... Perquè no té sentit aixecar-se, ja que per aixecar-se s'ha d'haver caigut, i l'última cosa que hem de fer en el món és caure...
...Caure quan ens sentim malament...
...Caure davant la tristor...
...Caure quan les coses no ens van com voldríem...
...Caure per sentir-nos acord amb el nostre voltant?

Això comporta una reflexió. Queim perquè ho feim de veritat, o senzillament perquè no trobam sentit a seguir dempeus quan tot ens va malament? Supòs que tot va lligat, i crec que ni jo mateixa estic d'acord amb aqueixa reflexió...

...Només tenia ganes de pensar. Pensar i escriure.

Perquè la vida pot ser meravellosa... O una merda.
Tu tries.

Perquè tot depèn de com ens prenguem la vida, la nostra existència. Perquè ser positius no costa tant, i és gratificant. Perquè en el fons tots sabem que ens agrada sentir-nos bé...

Perquè tenim moltes raons per les que viure. Perquè sabem que som afortunats, perquè no podem oblidar tot el que tenim.

Perquè podem ser útils. Perquè podem ajudar als demés. Perquè podem construïr un món millor. Perquè tot depèn... Tot depèn de nosaltres...

...i de com ens prenguem la vida, la nostra existència.

Quina existència més trista sense somnis per complir. Quina vida més avorrida sense res pel que lluitar, sense obrir-se al món i a la realitat. Quins dies més grisos aquells que només són una idèntica continuació de l'anterior, sense cap raó per la que seguir...

...Sort que jo no som així. Hem de continuar avançant, i somiar per sobreviure, que és necessari!

Silenci?

Diumenge de tarda. Sant Llorenç. Novembre.
Silenci?
Pardalets que canten...
Cans que lladren des de la llunyania.
Vent que s'esmuny entre les fulles dels arbres.
Silenci.

Sensació de... Llibertat?

Ahir no volia recordar el passat. M'agradava el present i el futur, i no estava disposada a deixar-me portar pels fantasmes del passat. Les ganes de viure estaven presents...

...I què passa avui?

El passat sempre torna, d'una manera o d'una altra.

I els somnis, somnis són... Haurien de deixar de ser-ho mai? Potser... Si es tenguessin recursos per aprofitar les oportunitats.

Tot penja d'un fil, i un petit detall pot canviar la manera de veure les coses...

Perquè som més fràgils del que creim, i perquè una debilitat ens pot fer caure. Caure per mor d'una pedra i tornar-nos a aixecar, o caure en un abisme i no tornar... I un petit detall, que dies abans havies ignorat, pot ser la clau per veure molt més enllà. I perquè no hem de deixar d'observar...

Vertigen?

Qui són per dir-nos què pensar, què creure, què sentir? Qui són per jutjar la nostra manera de ser? Quin dret tenen a jutjar-nos?

Encara sorpresa...

Podria passar-me tota la nit escrivint realitats i somnis.
Podria pensar en milers de paraules per descriure com em sent.
Podria donar voltes al mateix assumpte, i no deixar-lo anar.
Podria...
Però no vull.
Ara no.

Criticar.
Criticar.
I criticar...
I després adonar-me de que tot allò que odic de la resta de la gent
és el que jo sóc.


* * *

Necessitat de ser diferent,
d'allunyar-me de la gent.
Ànsies de llibertat
engabiades en aquest mar...

...Aquest mar de dubtes,
de sentiments abruptes.
Aquesta terra de por
escassa d'humiltat i amor...

...Amor que als dos ens manca
però que les portes ens tanca.
Ens fa somiar, ens fa patir,
i finalment ens fa descobrir...

...Descobrir que no som qui creim,
que volem plorar quan reim.
Que desitjam ser una peça vital
en aquest món irreal...

...Irreal com la vida mateixa
que viure ja no ens deixa.
Ens maltracta cada dia,
i ens perdem en la utopia...

...La utopia d'una nova realitat
desconeguda i plena de felicitat.
On les il·lusions es poden mesclar
amb els núvols i jugar...

...Jugar a ser diferent,
a allunyar-te de la gent.
Jugar a ser lliure.
Jugar a somriure.

Per què sempre he d'anar en contra de tothom?
Necessitat de rompre,
ànsies de llibertat,
por a ser com els demés
o senzillament incoformisme?

Esperant...






Esperant que passi alguna cosa.

Un mes ha passat, i crec que ara estic en condicions de fer balanç d'aquesta tornada a classe...

Sabia que seria diferent, que suposaria un trencament amb el que havien estat els altres anys... I efectivament. Les coses han anat així, més o menys. Nous companys, noves assignatures, nous moments... I, contràriament al que abans de tornar havia pensat, les novetats han estat grates. Ara per ara, totes les coses que han passat durant aquest mes han estat molt bones...

...He superat les expectatives, he fet noves amistats, he complert alguns somnis, he fet el que m'agrada, he escrit una mica més, he fet coses que tenia ganes de fer...

No ho sé, però m'agrada. M'agrada pensar que, en un moment de la meua vida, estic fent coses que volia fer. I a més, que en certa manera, m'estic alliberant.

Jo ja m'entenc...

Què passarà? No ho sé. El dubte em fa confondre'm, però m'agrada. Sigui el que sigui, no pot ser res dolent. És el que desitjava, no? Havia somiat tant en això, en aquest teòric moment...

...Continuarà...

Que diguin el que vulguin...

Avesar-se...

Avesar-se a tot.
A les coses noves, a les coses de sempre...
A esperar, a no pensar, a suportar...
A esperar el mateix, a no pensar en tu, a suportar-los...
Avesar-se a aquest batec que fa dies que camina més veloç i no té intenció d'alleugerir el ritme...
Avesar-se a no saber per què. A donar gràcies, però. I a esperar.
Sempre esperant.

El buit d'un dia normal, lluny de tu, amb la incertesa de saber si tornaràs...

Començam de zero...

...O no. Això està per veure. M'explic...

Fa cosa de dues setmanes he començat una nova etapa. No pel fet de deixar d'estudiar ESO i fer ara batxiller, que també és un canvi, sinó pel que tot això significa. He fet un canvi. Ara faig el que m'agrada i perquè m'agrada. Potser no tenc la classe amb la que hauria somiat, però m'agrada. M'agrada perquè ara tot és diferent, i necessitava canviar. Després de tot... Necessitava un canvi, oblidar tots els mals moments, començar de nou, sense remordiments ni prejudicis, i amb molta d'il·lusió.

I a més, també hi ha hagut un petit canvi, que feia molt de temps que esperava, i que mai no havia pensat que s'anés a produïr... almenys d'aquesta manera. Però m'agrada. I és d'aquestes coses que, amb el temps, s'ha de desenvolupar, ha de créixer, i pot ser una cosa molt i molt gran. Però també existeixen les mateixes pors de sempre... Que finalment no sigui res, que ho oblidi... O que no surti bé, que no sigui el que em pensava, que no encaixi... Però m'és igual, no deixaré que aquestes raons m'aturin. Diria que lluitaria, però no ho faré perquè no és una cosa que estigui en les meues mans, he d'esperar a que vengui... Com ja va fer. I aprofitar, evidentment...

Bé, ja que estic parlant d'això, i conseqüentment, de tu, he de fer referència a aquest altre petit canvi que a partir de demà es produïrà. Perquè encara que ja ho hagis fet moltes vegades, aquest cop sé que és defitinitu. No sé com m'ho prendré a la llarga, perquè encara no ho veig segur, tot i que sé que sí que ho és... Pensant una mica... Si tornes a complir la promesa no crec que pateixi, però si no és així...

I ja que, en part, he tornat a rememorar fets del passat per escrit, he de dir que també tornen al present amb fets... Perquè passi el que passi, visquem el que visquem, el passat tristament sempre torna. Tornen els sentiments, les pors, les sensacions, el mal... Ja ho diu Roger Mas: "les coses no es canvien com els canals de televisió"...


Però en conclusió, passi el que passi, vengui el que vengui, continuarem avançant, sense aturar-nos. I somiarem, somiarem per sobreviure, sent aquesta potser l'única manera de viure.