Pensar...
Uns pensam massa, i uns altres massa poc...
Massa poc.
dimarts, 23 de març del 2010
dilluns, 15 de març del 2010
dijous, 11 de març del 2010
Perquè encara que a vegades els clàssics antics puguin semblar avorrits, pesats i massa vells, se'n pot aprendre molt...
En la meua opinió, Èdip no és culpable del crim que ha comès. Sí que se'l podria acusar, tanmateix, de tenir un caràcter impropi d'un governant, caracteritzat per l'arrogància, que el porta a situacions límit. Però tornant al crim comès, en aquesta història precisa ell no n'és culpable. Des del seu naixement ja ha estat determinat el seu destí, i els seus pares intentaren que aquest no és complís, allunyant-lo d'ells i encarregant-ne la mort. El pastor, però, sentí compassió pel pobre nadó i l'entregà a un altre rei, el qual el crià com el seu propi fill. Anys després, Èdip es troba en una cruïlla de camins a uns homes que volien impedir-li el pas i ell, sense saber de qui es tractava, els matà. Posteriorment es casà amb Iocasta, que resulta que és la seua mare, i quan se n'assabenta de tot, ella s'ha suïcidat i ell es treu els ulls. Cap dels personatges volia que això succeís, tots volien evitar-ho, però la força del destí i de l'oracle són, en aquest cas, més forts que la voluntat de les persones.
De totes maneres, jo crec que la vida real no és així. Sí que és veritat que hi ha fets inevitables que determinen el nostre futur, com la família en la que naixem, la nostra terra natal, els esdeveniments de la nostra època... Però tot i això, tenim el poder de canviar el nostre destí. Som lliures de fer les eleccions que vulguem, dins de les nostres possibilitats (aquestes possibilitats sí que ens determinen, i potser en major quantitat que altres, però de totes maneres podem triar), i fer el nostre propi camí. Perquè si no ens agrada el nostre voltant, sempre ens podem rebel·lar, renunciar a tot allò que tenim, fugir... I sí, a partir de les decisions que nosaltres hem pres sí que construïm el nostre destí. Però aquest no està determinat per forces superiors a nosaltres: les barreres i els límits ens els posam nosaltres. I tampoc no podem deixar-nos acovardir davant de les situacions adverses, de les quals creim que no ens en podrem sortir, perquè sempre resta una possibilitat de canviar, de tornar enrere, de prendre un altre camí, de dibuixar un altre destí i, d'aquesta manera, reinventar el nostre futur.
En la meua opinió, Èdip no és culpable del crim que ha comès. Sí que se'l podria acusar, tanmateix, de tenir un caràcter impropi d'un governant, caracteritzat per l'arrogància, que el porta a situacions límit. Però tornant al crim comès, en aquesta història precisa ell no n'és culpable. Des del seu naixement ja ha estat determinat el seu destí, i els seus pares intentaren que aquest no és complís, allunyant-lo d'ells i encarregant-ne la mort. El pastor, però, sentí compassió pel pobre nadó i l'entregà a un altre rei, el qual el crià com el seu propi fill. Anys després, Èdip es troba en una cruïlla de camins a uns homes que volien impedir-li el pas i ell, sense saber de qui es tractava, els matà. Posteriorment es casà amb Iocasta, que resulta que és la seua mare, i quan se n'assabenta de tot, ella s'ha suïcidat i ell es treu els ulls. Cap dels personatges volia que això succeís, tots volien evitar-ho, però la força del destí i de l'oracle són, en aquest cas, més forts que la voluntat de les persones.
De totes maneres, jo crec que la vida real no és així. Sí que és veritat que hi ha fets inevitables que determinen el nostre futur, com la família en la que naixem, la nostra terra natal, els esdeveniments de la nostra època... Però tot i això, tenim el poder de canviar el nostre destí. Som lliures de fer les eleccions que vulguem, dins de les nostres possibilitats (aquestes possibilitats sí que ens determinen, i potser en major quantitat que altres, però de totes maneres podem triar), i fer el nostre propi camí. Perquè si no ens agrada el nostre voltant, sempre ens podem rebel·lar, renunciar a tot allò que tenim, fugir... I sí, a partir de les decisions que nosaltres hem pres sí que construïm el nostre destí. Però aquest no està determinat per forces superiors a nosaltres: les barreres i els límits ens els posam nosaltres. I tampoc no podem deixar-nos acovardir davant de les situacions adverses, de les quals creim que no ens en podrem sortir, perquè sempre resta una possibilitat de canviar, de tornar enrere, de prendre un altre camí, de dibuixar un altre destí i, d'aquesta manera, reinventar el nostre futur.
dimecres, 3 de març del 2010
I qui sap on ens portaran els llargs camins de les nostres existències? Incitats a seguir pels nostres desitjos, moltes vegades ens trobarem immersos dins boscs de pors, però ens en sortirem, ja sigui agafant dreceres d'impulsos o carreranys de paraules no dites que ens faran el camí més feixuc...
Qui sap on ens portaran aquells llargs camins? Endevinar on fonyarem en la propera passa que facem és impossible, i no podem deixar-nos espantar per la incertesa d'un futur desconegut. No patiguem pel futur, ja arribarà! I encara que sembli mentida, tendrem prou temps per pensar-hi i (no) penedir-nos de tot allò que hem fet.
Qui sap on ens portaran aquells llargs camins? Endevinar on fonyarem en la propera passa que facem és impossible, i no podem deixar-nos espantar per la incertesa d'un futur desconegut. No patiguem pel futur, ja arribarà! I encara que sembli mentida, tendrem prou temps per pensar-hi i (no) penedir-nos de tot allò que hem fet.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)