Una sensació opressora.
Un cop al pit, manca d'aire.
La gola s'estreny i s'estreny.
Els pensaments no cessen.
Les paraules surten espontàniament.
I la gola que s'estreny i s'estreny...

Ràbia.
Dessolació.
Incomprensió.
Impotència.

I un ull que es posa més vidrós que mai.
I un líquid que en surt
i que llisca galta avall.

Tristesa?

...a la decepció


On seguirà, ara, tot això?
Potser érem massa joves,
massa ingenus.

Teníem les ganes de viure,
de canvair el món.
Ens consideràrem capaços de fer-ho tot,
de lluitar
i de conquerir la lluna,
la llibertat,
la utopia
junts.

Innocència juvenil,
força per cridar,
per resistir,
per lluitar,
per inventar
un nou futur
que mai no arribarà.

Perquè la força s'esvaeix
amb el vent,
amb l'aire en moviment
de la institució,
la burocràcia,
el poder?

No tenim res.
El futur es perd,
s'endinsa mar endins
a un lloc on no sabem si
mai
el tornarem a trobar...

De l'emoció...

Persones, prodigis, il·lusions.
Un ideal comú,
un món per conquerir,
diversos camins per arribar-hi.
Tots vàlids,
tots bons.

Una utopia.
Una plaça plena.
Una nit d'idees i racionalitat
sense deixar de banda
la irracionalitat
de somiar.

El desig de canviar,
d'esdevenir capdavanters
d'un món
on la justícia,
la solidaritat,
i l'esperança
siguin les lleis d'una constitució
basada en els valors
de l'amor,
l'energia comuna,
les persones.
Totes les persones.

Paraules,
sentiments,
somnis per conquerir,
rostres per recodrdar.

Una nit.
Una illa.
Un món.

Amb un gest tan senzill


Amb un gest tan senzill com...
Com mirar-me a la cara,
somriure,
fer-me creure que tot és possible,
a vegades...

Com escriure unes lletres
en un quadern,
en una paret,
en un cor...
Tot serveix si tenyeixen la foscor
de vius i cridarens horitzons...

Amb un gest tan senzill com
caminar,
i arribar a un lloc,
un moment,
un dia,
i trobar-te allà,
esperant la vida que no espera...

Amb un gest tan senzill com dir adéu,
marxar
i no tornar mai més.
I oblidar,
i deixar enrere tota la merda
que has après a fer-te empassar...

Com fugir d'un espai,
i no entrar dins de cap altre,
considerant que només pot ser lliure
aquell que sap viure
sense posar en perill la llibertat
col·lectiva,
sense deixar-la marxar...

Amb un gest tan senzill com oblidar-lo.
Com tancar els punys i la porta.
I sortir per la finestra,
i no tornar a entrar mai més
dins aquesta gàbia
fosca,
trista,
morta.

Més elegies (i no-res)


Una melodia que sona i ressona.
The Clash, Paul's tune...
Un baix que et recorda
les llargues tardes d'hivern
que passaves en solitud,
mirant per la finestra,
esperant alguna cosa.

No sabies ben bé què.

Agafaves un llibre de poesia.
Estellés, Papasseït...
Massa moderns per l'època.
Buscaves originalitat,
mots transgressors,
el valor per esdevenir diferent,
i únic,
allò que mai no fores...

Escrivies i no deies res.
Caminaves...
Carrerons i avingudes.
Places i camins.
Tot t'era igual.
Tot del mateix color...

Eres incapaç d'assaborir
la diferència
entre el vodka i la sang.
Tot era mort.
Lenta.
Evasió d'un món pla.

Aquell baix seguia sonant en el teu cap,
The Clash mai no es cansarien de tocar.
I en Papasseït et recordava,
en lletres ben grans,
que sempre existiria
ara i cada demà.

Créixer

Créixer i créixer.
I créixer,
i créixer...

No desparèixer
en l'oblit dels dies
de solitud.

Aprofitar per conèixer
cada moment, cada segon,
més lluny
o més a prop
de tu mateix.

Créixer i revoltar-se
contra un món
que imposa
la repressió de la raó.

Revoltar-se i atrevir-se
a parlar
tot sol.
Pensar, escoltar, sentir
només, únicament per
pensar, escoltar i sentir.

Créixer i romandre
despert
en una eterna resistència,
en un etern combat
contra la ignorància
de la manipulació.

Créixer i créixer.
I créixer,
i créixer...



"Revolution is internal, evolution isn't over, isn't over!"

Elegies al no-res I

Somnis de mentida,
nits sense dormir.
Influència
dels astres
subordinats a les declinacions
de les ments
animals.
Animals, bèsties
embogides.
Animals, bèsties
que són persones,
que es barallen,
i maten,
i riuen,
i se n'orgulleixen.
Com si l'assassinat
fos un somni
de mentida,
com una nit
sense dormir
pensant en les mentides
de les bèsties.
Quina diferència hi ha
entre matar i matar?
Matar aquí,
matar allà.
Tota la sang
bull i dol per igual.
Els cors són cors,
perforats
per les bales
de les pistoles
de la globalització.
La sang
de les morts
dels assassinats
de les mentides
per fer més mentides
per dibuixar més odi
en aquest món on és oprobi
el pensament
i el sentiment
universal
de solidaritat.

Fàstic


Fàstic.
Moments d'enyorança
de la mort.

Minuts
que s'escolen en el silenci
que ja no existeix,
ofegada per la teua pròpia
merda.

Vides,
existències
dependents
que lluiten
(contra tu)
per compartir
la vida
que t'han donat.

Paraules
que no s'escolten.
Conseqüències
absurdes
per no entendre les
causes
senzilles.

Orelles
per comprendre
o per ignorar.

Jo
tancaré els ulls.
Em taparé la boca,
el nas,
les
orelles.

Sense comprendre,
per ignorar.

Fàstic.
No vull implicar-me
en tot això.

Només tancar-me,
empresonar-me.
Escoltar música
sinistra,
escriure versos
sense rima
ni gràcia.

Oblidar tots els mals
però sobretot
oblidar què és
la felicitat.

A la foscor


Llum incerta que no vull veure.
Dies i nits per tancar la porta al món
i endinsar-me
en la por.

Segons.
Minuts.
Hores.
Setmanes...

Què importa el temps quan tenim una eternitat
per morir?
Per deixar de sentir?

Obr la boca
i escup cadàvers de somnis
podrits,
adormits...

Tanc els ulls
i el que veig és més real
que no pas els colors de l'espai.
La foscor és meua,
i no la vull compartir.

Hi ha un silenci
sepulcral
que anuncia
el que avui serà demà:
l'oblit
en la solitud
d'aquest immens laberint...

El vent bufa


Passen els dies
i el vent és el mateix.

Bufa d'aquí,
bufa d'allí.
Però sempre és vent.

L'aire fa olor
a soledat,
a tristesa,
a mort
i a dolor.

El vent és el mateix
i vol seguir bufant.

Bufa i bufa.

Els segons són segons,
les hores són hores.

Els dies no són res
perquè ja no veim
més enllà del
no-res.

Només tenim les nostres mans,
el cor ferit per les bales
del poder
i un esperit de revolta.

La foscor és present
en nosaltres.
Però si ens unim,
ens aixecam,
i feim del nostre cel bru
l'horitzó que pintar,
serem més nosaltres,
i menys allò que els fantasmes volen.

Bufa i bufa.
El vent bufa i bufa.

La tristesa del present,
la malenconia per un futur
desconegut.

Lluita.
Passió.
Solidaritat.
Esperança.

Vèncer les pors.
Eliminar les traves.

Sentir el vent,
no com a impediment
per a viure el present,
sinó com a oportunitat
per escampar les llavors
del demà.

El vent bufa i bufa.

Bufa i bufarà.

No sé ben bé com seguirà això...

El Sol, la vida, el pas del temps...

No hi ha res que romangui etern,
que puguem tenir per sempre.

Millor...

Ara vull silenci i nit.
Molta nit.

Nit per pensar
i no dormir.

Escriuria.
Recordaria.
Somiaria.

Vida.

No sé ben bé com seguirà això...

Quemar las naves - Mario Benedetti


El día o la noche en que por fin lleguemos
habrá que quemar las naves

pero antes habremos metido en ellas
nuestra arrogancia masoquista
nuestros escrúpulos blandengues
nuestros menosprecios por sutiles que sean
nuestra capacidad de ser menospreciados
nuestra falsa modestia y la dulce homilía
de la autoconmiseración

y no sólo eso
también habrá en las naves a quemar
hipopótamos de wall street
pingüinos de la otan
cocodrilos del vaticano
cisnes de buckingham palace
murciélagos de el pardo
y otros materiales inflamables

el día o la noche en que por fin lleguemos
habrá sin duda que quemar las naves
así nadie tendrá riesgo ni tentación de volver

es bueno que se sepa desde ahora
que no habrá posibilidad de remar nocturnamente
hasta otra orilla que no sea la nuestra
ya que será abolida para siempre
la libertad de preferir lo injusto
y en ese sólo aspecto
seremos más sectarios que dios padre

no obstante como nadie podrá negar
que aquel mundo arduamente derrotado
tuvo alguna vez rasgos dignos de mención

por no decir notables
habrá de todos modos un museo de nostalgias
donde se mostrará a las nuevas generaciones
cómo eran
parís
el whisky
claudia cardinale.

És primavera.

A poc a poc
la solitud,
la tristesa,
la por,
la mort
han fugit.

Ara només resta
el buit,
la calma,
el temps per esperar...



Esperar què?

Esperar el demà.
Esperar l'avui.

Esperar.

I viure?
Viure no és esperar.


La vida... La vida serà.

Ara és vida en potència.

Esperar.

Demà ho serà en acte.

De tant que l'estimava
em va matar.

No vaig poder suportar
el pes
de la seua absència.

L'amor
no és bonic.

Em va matar.

Els dies varen perdre
el sentit
la il·lusió.

Només morir.

De tant que l'estimava
em va matar.

"No vull seguir. A mamar, tots els versos!"

Vicent Andrés Estellés