I me'n adon de que, sense voler-ho expressament, som una persona nova. No en el sentit del que som, perquè això segueix com sempre, però sí que ha canviat la manera de sentir-me amb mi mateixa, i de prendre'm la vida, en general. Seran els aires de canvi? Les noves amistats, les velles i alhora noves sensacions... Sigui com sigui, som feliç. Molt feliç, malgrat tot. Sé que tenc raons per ser-ho, i són aquestes les que han de moure la meua vida, no les raons per amargar-se.

Carpe diem? Sí, per favor!