Dius que no saps qui ets.
Mentida!

Fuig de la teua pel·lícula,
obre els ulls.







Una cruïlla plena de camins,
possibilitats,
vides,
persones,
tus?



Tria't.
Tria qui ets.


O actua.
No pensis.
Només sigues.


Només vida.
Només mort.

DELIRIS DE TARDOR

Poemes de butxaca

IV
He vist nous brins,
d'herba,
néixer.
Velles emocions surten de la presó
del record.
Les gotes cauen lentament,
escampant la màgica substància
a l'infinit.

IX
Trenquem la poesia!
La mètrica,
la rima,
la forma.
Adéu forçades metàfores!
Arriba la llum,
el foc
del sentiment.
Diversió i amor,
amor per les paraules
improvisades.

XV
Embruixa el llapis,
adorm la raó.
Però mai,
mai,
em deixis sense escriure,
sense estimar.

"El primer que s'ha de fer per sortir del pou és deixar de cavar"

Com fer com si res?

Una altra vegada aquest sentiment... Aquesta sensació de... De què?
Buidor?

Ha passat molt de temps des de la darrera vegada que vaig escriure aquí, i més en passarà, pens, fins que hi torni. M'agrada escriure en un lloc privat, on tenc la certesa de que ningú ningú no ho llegirà...

Què ha passat en tot aquest temps? Primerament, que m'he desenganyat. Oblidar-lo? No, mai. Impossible. En un principi, quan evocava la seua imatge en la soledat de les tardes a Sant Llorenç començava a témer que encara seguís al meu cor... A poc a poc es va anar fent evident, i ja no vaig poder-ho amagar més. Bé, amagar-ho sí, però no a mi mateixa.

I he fet cap progrés? No... Si bé ara tenc esperança, sé que tanmateix no hi ha res a dir, com sempre...

L'escriptura malament. No sé què em passa. Vull escriure però no puc.

"Vull entendre-ho però no puc..."

Evolució o involució? Temps al temps.

Perquè avui, ahir, despús-ahir i ja fa un parell de dies he abastit la LLIBERTAT. Entenguem per llibertat el que, després de mesos i mesos podria considerar llibertat.

Vaig fer una reflexió, i em vaig adonar de la meua gran estupidesa, del problema de la ignoràcia. Volia ser feliç, volia volar lliure com un ocell... Davant meu tenia el camí que havia de seguir perfectament dibuixat. Com, idò, no vaig seguir-lo? No hi ha major cec que aquell que no vol veure... I jo em negava a acceptar que només hi havia aquella manera d'alliberar-me. Era presonera, presonera de mi mateixa, de la meua utopia. Les utopies fan mal. Volia creure que quan algú desitja molt una cosa l'acaba per aconseguir, però ha quedat demostrat que no és així. I que si es presenta l'oportunitat, la nostra ignorància ens impedeix de veure-ho...

Temps perdut.

Però i ara què? Ara voldria oblidar el passat, fer un clot molt gran i deixar-lo allà. I recórrer-hi només quan, anys després, volgués tenir un record de la persona que vaig ser... Però malauradament, les coses no són així. Hom no pot ignorar allò que ha donat vida a la seua persona durant molt de temps. I tanmateix, jo vull! I ho faria, i ho estic fent... I qui sap? potser ja ho he fet. Un canvi en la meua percepció del món és ja palpable, i una nova manera d'enfocar la vida m'està obrint els ulls a noves dimensions, lluny del passat.

I em fa por... Em fa por pensar que és massa fàcil, que en realitat, són il·lusions. Que qualsevol dia despertaré i tornaré a sentir el mateix, una vegada i una altra vegada. I caure, caure mil cops més. I estar lligada per sempre, no poder rompre amb res... Un etern malson?

Ara, però, prefereix gaudir del que sent ara, que és un estat nou per a mi, i "fer allò que feim oberts de cor i de parpelles". I no patir pel futur, perquè encara no ha vengut... Ja trobaré una solució als problemes que es presentin... Per això som persones, oi? No sabem viure, estam improvisant...

Crec que la direcció d'aquest bloc s'està quedant cada vegada més desfassada... Somiar per sobreviure? Sartre és més intel·ligent...

"Somiar en teoria, és viure una mica, però viure somiant és no existir."

Viure somiant és una merda. No serveix per a res. O com a mínim, no serveix per a res si els somnis són d'amor... Un altre invent per embambar encara més la població i evitar que pensi... Sé que sóc molt dràstica, però la meua experiències em diu, ara mateix, que els somnis són només un tipus de droga que ajuda a fer-te sentir millor en els moments baixos i a acompanyar-nos en la nostra eterna soledat, però que a la llarga només fan mal.

Tot és posar-s'hi.

"No et vull fer mal, Mundeta. Ets innocent i la innocència no te l'estroncaré jo. Ja ho faran els esdeveniments més cruels, més durs per a tu. Si trobava, com diu Dostoievski, un petit racó de món, la punta més reduïda del cim d'una muntanya, on l'home es pogués sentir del tot lliure, potser no hauríem de fer tantes bestieses, bestieses barroeres i gratuïtes."

Quin pensament més trist, més amarg, més impotent... Quina reflexió més gran he fet ara, mesos després, de les coses que han passat. Si hi hagués caigut abans...

Les coses varen ser com volia que fossin, aquella utopia que semblava que mai no arribaria existí, i jo, ingènua, vaig deixar passar l'oportunitat. Per innocència, per inconsciència o per ignorància.

Estúpida! Hauries pogut tenir allò que volies!

I creient que no tenia res, vaig deixar passar el temps, que s'emportà allò que hauria pogut ser i que ara, per ser massa tard, ja no esdevendrà mai.


Una evidència invisible per a mi...







Mai.

PREFERIRIA EL TEU COS,
PREFERIRIA EL TEU COS,
PREFERIRIA EL TEU COS,
PREFERIRIA EL TEU COS,
PREFERIRIA EL TEU COS,
abans que el fals desig...










On arribarà tot això?

FORÇA.

Quan la força per fer front a l'adversitat es tradueix en guitarres distorsionades com la teua personalitat, lletres violentes com els teus sentiments i un estrany no-sé-què que et confon i t'embadaleix...

Força.

Força per a què?

Època fosca. Ha tornat?

Com a mínim aquesta vegada tenc força per a fer-li front.

He intentat escriure aquesta història moltes vegades, i de moltes maneres diferents. He imaginat situacions irreals, sentiments mutus i utòpics finals. He somiat en aquelles històries, provant d'evadir-me de la realitat i sense adonar-me que la història era sempre la mateixa però amb forma diferent.

He volgut fer poesia, de la fàcil i barata. Creia que així em sentiria millor, o com a mínim, del dolor en trauria alguna cosa útil. He escrit desenes de versos autobiogràfics planyent tot allò que, per molt de temps que hagi passat, encara no ha succeït.

He llegit. He escoltat cançons. He despert. He pensat.
Tenc idees.
I malgrat tot, ja fa molt de temps que no em surten les paraules...

Per això he arribat a la conclusió de que és millor dir les coses com són, sense embullar-me. Vull escriure, per una vegada, la meua història. La certa, la vertadera. Amb totes les pors i els fracassos.

No sé, però, com començaré, ni si ho faré mai. En aquest moment, ho dubt. Però volia deixar constància escrita d'aquesta idea i de la raó del meu silenci.

Tornaré.

Si pogués...
Si pogués escriure sobre paper totes les coses que pens... Totes les grans reflexions que faig, que es perden en l'oblid de la memòria...
Si pogués fer alguna cosa per canviar aquest estrany sentiment d'incertesa i por a l'esdevenir...
Si pogués dir-te, no sé com, tot el que sent...
Si pogués...


Voler.







Poder?

Sorpresa!
Por?

Por!
Sorpresa?

Obres els ulls. Tot és fosc. On ets? No pots reconèixer res. Estàs perdut?

No.

No. La teua visió comença a avesar-se al nou estat. Una tènue llum que ve de Déu-sap-on et permet distingir a poc a poc la blancor de les quatre parets que t'envolten. Tot comença a fer-se una mica més clar quan, de sobte, el teu nas reconeix una olor.

Aquella olor.

Aquella olor t'és familiar, l'has sentida altres vegades, i tanmateix en aquest moment et seria impossible d'endevinar què és. Romaní? Arena? Paper? Terra humida?

No.

No és res d'això. El nom de l'olor que sents es diu nostàlgia. Per allò que visqueres, i per allò que la vida i les seues circumstàncies et prengueren. Pels records i pels somnis mai complerts.

Penses.

Penses en la teua curta existència, i no pots evitar preguntar-te quins fets t'han portat fins el lloc on et trobes. Busques alguna raó que expliqui qui ets.

Qui ets?

Qui ets? No ho saps ni tu. Com cercar respostes a preguntes òrfenes? T'envaeix un punyent silenci...

Silenci.

Hauria d'escoltar més o senzillament deixar-me portar per mi mateixa?

Ens passam la vida buscant excuses per a no complir els nostres somnis... Raons absurdes amb les que poguem defendre'ns dels canvis, que són allò que anhelam...

Tornar

Perquè sempre, passi el temps que passi, hom ha de tornar. I tornar poden ser moltes coses, i cada persona pot trobar un significat diferent en la seua TORNADA.

Per a mi, què és tornar?
Tornar és, en primer lloc, assumir la realitat. Saber que no tenc altra sortida. Que ho he de fer. Tornar és, en aquest cas, fer allò que està determinat per a mi. Tothom sap que tornaré, i jo, per no desobeir la fortuna, torn.
Tanmateix, no és d'això del que vull parlar... Perquè tornar vol dir enfrontar-me amb la realitat i lluitar pels meus somnis. En altres paraules, tornar vol dir lluitar contra mi mateixa, lluitar perquè jo no impedeixi aconseguir allò que vull. Perquè el nostre pitjor enemic som nosaltres mateixos. Som els únics capaços de triar el nostre destí, la nostra vida... No one can save us from ourselves, oi? Una cosa així. I per això, ara que he tornat, m'he de salvar de mi mateixa.



Només per por

Només per por ens perdem.
Només per por...
Podríem ser-ho tot,
i no som res.

Només per por volam
sense aixecar-nos...
Voldríem veure el món
i no estimbar-nos.

Només per por t'estim,
però és tot fosc...
Ja no trob la claror
si no ets amb mi.

Pensar...

Uns pensam massa, i uns altres massa poc...

Massa poc.

Solució, emoció o desesperació?


Perquè a vegades hi ha coses que les paraules no poden descriure...
I aquesta és una d'elles... Encara que tot segueixi igual.


"Val més la teva imatge que no mil pensaments"
Carles Riba

Perquè encara que a vegades els clàssics antics puguin semblar avorrits, pesats i massa vells, se'n pot aprendre molt...

En la meua opinió, Èdip no és culpable del crim que ha comès. Sí que se'l podria acusar, tanmateix, de tenir un caràcter impropi d'un governant, caracteritzat per l'arrogància, que el porta a situacions límit. Però tornant al crim comès, en aquesta història precisa ell no n'és culpable. Des del seu naixement ja ha estat determinat el seu destí, i els seus pares intentaren que aquest no és complís, allunyant-lo d'ells i encarregant-ne la mort. El pastor, però, sentí compassió pel pobre nadó i l'entregà a un altre rei, el qual el crià com el seu propi fill. Anys després, Èdip es troba en una cruïlla de camins a uns homes que volien impedir-li el pas i ell, sense saber de qui es tractava, els matà. Posteriorment es casà amb Iocasta, que resulta que és la seua mare, i quan se n'assabenta de tot, ella s'ha suïcidat i ell es treu els ulls. Cap dels personatges volia que això succeís, tots volien evitar-ho, però la força del destí i de l'oracle són, en aquest cas, més forts que la voluntat de les persones.

De totes maneres, jo crec que la vida real no és així. Sí que és veritat que hi ha fets inevitables que determinen el nostre futur, com la família en la que naixem, la nostra terra natal, els esdeveniments de la nostra època... Però tot i això, tenim el poder de canviar el nostre destí. Som lliures de fer les eleccions que vulguem, dins de les nostres possibilitats (aquestes possibilitats sí que ens determinen, i potser en major quantitat que altres, però de totes maneres podem triar), i fer el nostre propi camí. Perquè si no ens agrada el nostre voltant, sempre ens podem rebel·lar, renunciar a tot allò que tenim, fugir... I sí, a partir de les decisions que nosaltres hem pres sí que construïm el nostre destí. Però aquest no està determinat per forces superiors a nosaltres: les barreres i els límits ens els posam nosaltres. I tampoc no podem deixar-nos acovardir davant de les situacions adverses, de les quals creim que no ens en podrem sortir, perquè sempre resta una possibilitat de canviar, de tornar enrere, de prendre un altre camí, de dibuixar un altre destí i, d'aquesta manera, reinventar el nostre futur.

I qui sap on ens portaran els llargs camins de les nostres existències? Incitats a seguir pels nostres desitjos, moltes vegades ens trobarem immersos dins boscs de pors, però ens en sortirem, ja sigui agafant dreceres d'impulsos o carreranys de paraules no dites que ens faran el camí més feixuc...
Qui sap on ens portaran aquells llargs camins? Endevinar on fonyarem en la propera passa que facem és impossible, i no podem deixar-nos espantar per la incertesa d'un futur desconegut. No patiguem pel futur, ja arribarà! I encara que sembli mentida, tendrem prou temps per pensar-hi i (no) penedir-nos de tot allò que hem fet.

Atiar

Atiar el foc d'un sentiment,
la llunyana espurna
del nostre moment
sota la llum de la lluna...

Atiar la flama del desig,
la mirada profunda
d'un esperit
que no muda...

Atiar la serenor,
la placidesa, l'obscura
sensació d'amor,
que perdura...

Atiar els teus llavis
a dir que res no t'atura.
Jo sé, no te n'amaguis,
que pots estimar sense mesura.

Després de tot, si hi ha una paraula que defineix aquests dies és ESPERANÇA.

Tanmateix no hi ha raons físiques que justifiquin aquest nou sentiment, que sé ben bé que és passatger, que és predecessor d'una altra època de cares llargues i tristes...

...Perquè el món es pot canviar, però potser encara no en som prou conscients.

Per què tot sempre té el mateix final?

I també la mateixa causa...

Vèncer la por d'una vegada?

Qui som quan ens hem convertit en totes les coses que odiam?

Perquè la vida dóna moltes voltes... Potser a vegades massa... I hi ha ocasions en què només has de desitjar una cosa, que, sumant-li la imminència, la casualitat i la intuïció, aquella cosa intentarà aparèixer... O no.

Senzillament, les coses passen, les oportunitats van i vénen, i hom ha d'espar preparat per a prendre les decisions que calguin en cada moment... Que ens equivocam? No passa res, seguim endavant, que el que haurem après d'aquest error ens serà més útil que l'experiència que n'hauríem tret d'haver anat tot bé... O no... Sigui com sigui, hem de veure sempre el costat positiu del que vivim, i no enfonsar-nos en nosaltres mateixos...

Perquè no té sentit.



Després de tot, i una vegada més: carpe diem.

La poesia dóna vida.

Perquè hi ha coses que, senzillament, són una merda.

I ara que per fi m'he decidit, que veig clar el camí a seguir, que sé què he de fer...

...No sóc capaç de fer-ho.

Massa dèbil, massa covard.

Perdre't. No saber qui ets. Oblidar el teu origen, no arribar al teu destí. Confondre't amb la foscor de la monotonia. No trobar la llum de sortida.

Perdre't. Veure com els teus somnis s'esborronen. Veure com tot allò que creies tenir era només un miratge.

Perdre't.

"Un any? Més. Fa més d'un any que sóc aquí, i les coses han canviat... Però malgrat tot, hi ha coses que es resisteixen a fugir...

En primer i darrer lloc: tu i jo. Ara és diferent. Molt diferent, no ho negaré, però els meus sentiments són els mateixos. Continua la incertesa de no saber què fer. Ara és cert que les possibilitats i els camins a seguir són diferents, però jo, tan insegura com sempre he set, no sé què fer...

Per una banda podria fer cas del Carpe Diem que sempre he venerat, seguir endavant amb allò que tenc (poc, molt poc) i intentar aconseguir alguna cosa, que sé que si realment ho desitjàs, podria. Fer cas del que sempre ha estat el meu somni, la meua quimera... I viure al dia, i penedir-me del que he fet...

...Però per l'altra banda, tenc moltes raons per les que no seguir endavant... Encara que hi ha gent que que no ho vegi, som molt i molt diferents... I he de ser sincera: durant molt de temps t'he considerat un ésser superior. No sé per què, però et veia diferent, especial, potser màgic. I em torbava. Em torbava cada vegada que et veia... Però a poc a poc he anat descobrint que pertanyem al mateix món, a la mateixa categoria. Que no ets més que jo, i que mai ningú no serà ni superior ni inferior a ningú altre! Tenint això clar, he seguit desembruixant-me de tu... I mirant amb ulls objectius, t'he vist, per primer cop, com una persona ordinària, immadura i inconscient. T'he vist com algú amb poques coses per oferir(-me), algú simple i predictible... Amb aquells ulls he entès per què ets com ets... I no ets culpable de res... Senzillament ets com ets, i no sé si vull estimar-te... Ho dic com si pogués triar-ho! Com si fos tan fàcil oblidar algú... Diuen que allò que has de fer és allunyar-te d'aquell que vols fer fora del teu cor, però creu-me, ara que fa mesos que no et veig, només puc dir que la distància pot fer créixer el desig... I més si no és una cosa voluntària, si jo per jo m'hauria quedat a prop teu per sempre més...

Quin camí he de seguir? Cada moment pens una cosa diferent, i l'única cosa que sé és que faci el que faci, triï el que triï, la decepció i la tristor no desapareixeran... Perquè hi ha coses que es resisteixen a fugir."

Voldria? Tanmateix no puc, ets un somni, un impossible... No deixar-me vèncer per la por i la resignació? Lluitar! Sí, ho he de fer... Però mirant-ho bé, potser no ets tan meravellós com havia pensat... Mal a les persones, companyies repel·lents... I si ara fos jo la que no ho vol?