Quin pensament més trist, més amarg, més impotent... Quina reflexió més gran he fet ara, mesos després, de les coses que han passat. Si hi hagués caigut abans...

Les coses varen ser com volia que fossin, aquella utopia que semblava que mai no arribaria existí, i jo, ingènua, vaig deixar passar l'oportunitat. Per innocència, per inconsciència o per ignorància.

Estúpida! Hauries pogut tenir allò que volies!

I creient que no tenia res, vaig deixar passar el temps, que s'emportà allò que hauria pogut ser i que ara, per ser massa tard, ja no esdevendrà mai.


Una evidència invisible per a mi...







Mai.