Obres els ulls. Tot és fosc. On ets? No pots reconèixer res. Estàs perdut?

No.

No. La teua visió comença a avesar-se al nou estat. Una tènue llum que ve de Déu-sap-on et permet distingir a poc a poc la blancor de les quatre parets que t'envolten. Tot comença a fer-se una mica més clar quan, de sobte, el teu nas reconeix una olor.

Aquella olor.

Aquella olor t'és familiar, l'has sentida altres vegades, i tanmateix en aquest moment et seria impossible d'endevinar què és. Romaní? Arena? Paper? Terra humida?

No.

No és res d'això. El nom de l'olor que sents es diu nostàlgia. Per allò que visqueres, i per allò que la vida i les seues circumstàncies et prengueren. Pels records i pels somnis mai complerts.

Penses.

Penses en la teua curta existència, i no pots evitar preguntar-te quins fets t'han portat fins el lloc on et trobes. Busques alguna raó que expliqui qui ets.

Qui ets?

Qui ets? No ho saps ni tu. Com cercar respostes a preguntes òrfenes? T'envaeix un punyent silenci...

Silenci.