He intentat escriure aquesta història moltes vegades, i de moltes maneres diferents. He imaginat situacions irreals, sentiments mutus i utòpics finals. He somiat en aquelles històries, provant d'evadir-me de la realitat i sense adonar-me que la història era sempre la mateixa però amb forma diferent.

He volgut fer poesia, de la fàcil i barata. Creia que així em sentiria millor, o com a mínim, del dolor en trauria alguna cosa útil. He escrit desenes de versos autobiogràfics planyent tot allò que, per molt de temps que hagi passat, encara no ha succeït.

He llegit. He escoltat cançons. He despert. He pensat.
Tenc idees.
I malgrat tot, ja fa molt de temps que no em surten les paraules...

Per això he arribat a la conclusió de que és millor dir les coses com són, sense embullar-me. Vull escriure, per una vegada, la meua història. La certa, la vertadera. Amb totes les pors i els fracassos.

No sé, però, com començaré, ni si ho faré mai. En aquest moment, ho dubt. Però volia deixar constància escrita d'aquesta idea i de la raó del meu silenci.

Tornaré.