Ahir no volia recordar el passat. M'agradava el present i el futur, i no estava disposada a deixar-me portar pels fantasmes del passat. Les ganes de viure estaven presents...

...I què passa avui?

El passat sempre torna, d'una manera o d'una altra.

I els somnis, somnis són... Haurien de deixar de ser-ho mai? Potser... Si es tenguessin recursos per aprofitar les oportunitats.

Tot penja d'un fil, i un petit detall pot canviar la manera de veure les coses...

Perquè som més fràgils del que creim, i perquè una debilitat ens pot fer caure. Caure per mor d'una pedra i tornar-nos a aixecar, o caure en un abisme i no tornar... I un petit detall, que dies abans havies ignorat, pot ser la clau per veure molt més enllà. I perquè no hem de deixar d'observar...

Vertigen?

Qui són per dir-nos què pensar, què creure, què sentir? Qui són per jutjar la nostra manera de ser? Quin dret tenen a jutjar-nos?

Encara sorpresa...

Podria passar-me tota la nit escrivint realitats i somnis.
Podria pensar en milers de paraules per descriure com em sent.
Podria donar voltes al mateix assumpte, i no deixar-lo anar.
Podria...
Però no vull.
Ara no.

Criticar.
Criticar.
I criticar...
I després adonar-me de que tot allò que odic de la resta de la gent
és el que jo sóc.


* * *

Necessitat de ser diferent,
d'allunyar-me de la gent.
Ànsies de llibertat
engabiades en aquest mar...

...Aquest mar de dubtes,
de sentiments abruptes.
Aquesta terra de por
escassa d'humiltat i amor...

...Amor que als dos ens manca
però que les portes ens tanca.
Ens fa somiar, ens fa patir,
i finalment ens fa descobrir...

...Descobrir que no som qui creim,
que volem plorar quan reim.
Que desitjam ser una peça vital
en aquest món irreal...

...Irreal com la vida mateixa
que viure ja no ens deixa.
Ens maltracta cada dia,
i ens perdem en la utopia...

...La utopia d'una nova realitat
desconeguda i plena de felicitat.
On les il·lusions es poden mesclar
amb els núvols i jugar...

...Jugar a ser diferent,
a allunyar-te de la gent.
Jugar a ser lliure.
Jugar a somriure.

Per què sempre he d'anar en contra de tothom?
Necessitat de rompre,
ànsies de llibertat,
por a ser com els demés
o senzillament incoformisme?

Esperant...






Esperant que passi alguna cosa.

Un mes ha passat, i crec que ara estic en condicions de fer balanç d'aquesta tornada a classe...

Sabia que seria diferent, que suposaria un trencament amb el que havien estat els altres anys... I efectivament. Les coses han anat així, més o menys. Nous companys, noves assignatures, nous moments... I, contràriament al que abans de tornar havia pensat, les novetats han estat grates. Ara per ara, totes les coses que han passat durant aquest mes han estat molt bones...

...He superat les expectatives, he fet noves amistats, he complert alguns somnis, he fet el que m'agrada, he escrit una mica més, he fet coses que tenia ganes de fer...

No ho sé, però m'agrada. M'agrada pensar que, en un moment de la meua vida, estic fent coses que volia fer. I a més, que en certa manera, m'estic alliberant.

Jo ja m'entenc...

Què passarà? No ho sé. El dubte em fa confondre'm, però m'agrada. Sigui el que sigui, no pot ser res dolent. És el que desitjava, no? Havia somiat tant en això, en aquest teòric moment...

...Continuarà...

Que diguin el que vulguin...

Avesar-se...

Avesar-se a tot.
A les coses noves, a les coses de sempre...
A esperar, a no pensar, a suportar...
A esperar el mateix, a no pensar en tu, a suportar-los...
Avesar-se a aquest batec que fa dies que camina més veloç i no té intenció d'alleugerir el ritme...
Avesar-se a no saber per què. A donar gràcies, però. I a esperar.
Sempre esperant.

El buit d'un dia normal, lluny de tu, amb la incertesa de saber si tornaràs...

Començam de zero...

...O no. Això està per veure. M'explic...

Fa cosa de dues setmanes he començat una nova etapa. No pel fet de deixar d'estudiar ESO i fer ara batxiller, que també és un canvi, sinó pel que tot això significa. He fet un canvi. Ara faig el que m'agrada i perquè m'agrada. Potser no tenc la classe amb la que hauria somiat, però m'agrada. M'agrada perquè ara tot és diferent, i necessitava canviar. Després de tot... Necessitava un canvi, oblidar tots els mals moments, començar de nou, sense remordiments ni prejudicis, i amb molta d'il·lusió.

I a més, també hi ha hagut un petit canvi, que feia molt de temps que esperava, i que mai no havia pensat que s'anés a produïr... almenys d'aquesta manera. Però m'agrada. I és d'aquestes coses que, amb el temps, s'ha de desenvolupar, ha de créixer, i pot ser una cosa molt i molt gran. Però també existeixen les mateixes pors de sempre... Que finalment no sigui res, que ho oblidi... O que no surti bé, que no sigui el que em pensava, que no encaixi... Però m'és igual, no deixaré que aquestes raons m'aturin. Diria que lluitaria, però no ho faré perquè no és una cosa que estigui en les meues mans, he d'esperar a que vengui... Com ja va fer. I aprofitar, evidentment...

Bé, ja que estic parlant d'això, i conseqüentment, de tu, he de fer referència a aquest altre petit canvi que a partir de demà es produïrà. Perquè encara que ja ho hagis fet moltes vegades, aquest cop sé que és defitinitu. No sé com m'ho prendré a la llarga, perquè encara no ho veig segur, tot i que sé que sí que ho és... Pensant una mica... Si tornes a complir la promesa no crec que pateixi, però si no és així...

I ja que, en part, he tornat a rememorar fets del passat per escrit, he de dir que també tornen al present amb fets... Perquè passi el que passi, visquem el que visquem, el passat tristament sempre torna. Tornen els sentiments, les pors, les sensacions, el mal... Ja ho diu Roger Mas: "les coses no es canvien com els canals de televisió"...


Però en conclusió, passi el que passi, vengui el que vengui, continuarem avançant, sense aturar-nos. I somiarem, somiarem per sobreviure, sent aquesta potser l'única manera de viure.