divendres, 13 de maig de 2011

Més elegies (i no-res)


Una melodia que sona i ressona.
The Clash, Paul's tune...
Un baix que et recorda
les llargues tardes d'hivern
que passaves en solitud,
mirant per la finestra,
esperant alguna cosa.

No sabies ben bé què.

Agafaves un llibre de poesia.
Estellés, Papasseït...
Massa moderns per l'època.
Buscaves originalitat,
mots transgressors,
el valor per esdevenir diferent,
i únic,
allò que mai no fores...

Escrivies i no deies res.
Caminaves...
Carrerons i avingudes.
Places i camins.
Tot t'era igual.
Tot del mateix color...

Eres incapaç d'assaborir
la diferència
entre el vodka i la sang.
Tot era mort.
Lenta.
Evasió d'un món pla.

Aquell baix seguia sonant en el teu cap,
The Clash mai no es cansarien de tocar.
I en Papasseït et recordava,
en lletres ben grans,
que sempre existiria
ara i cada demà.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada