Què passarà?
No ho sé.
No ho sabem.

Inútil imaginar
que som algú,
que no estam perduts.

Vols volar?
Vine amb mi.
Trenca el teu camí.

No és amor. Tampoc desig.
En diuen necessitat.
Perdre'm lluny de les persones,
No caure en la soledat.

No et vull veure lluny de mi.
Hi has de ser, ets essencial.
No podré seguir vivent
sense poder-te mirar.

Ara sé que no et perdré,
però abraçar-te és vital.
No vull més dolor ni por,
no et vull haver d'oblidar.

Et portaria sempre amb mi.
Fugiríem per escoltar
el soroll que fa el silenci.
Construiriem un demà.

Si pogués, t'estimaria.
Sense mentides ni enganys.
Jo per tu tot ho faria.
Sense importar el que diran.

Si buscam una mica, serà fàcil descobrir que tots som iguals.
Tots buscam el mateix: ser feliços, estar satisfets, aconseguir allò que volem... I sentir-nos acompanyats.
D'una manera o d'una altra, tot el que feim és per fer-nos fugir la soledat. Ja sigui conèixer amics, de manera directa, o justificar-nos dient que som diferents, especials. Uns seguirem els nostres instints, el nostre camí, amb la il·lusió de trobar-nos amb algú que ens comprengui i ens estimi. D'altres adoptaran modes, formaran part d'una subcultura per trobar-se amb persones similars i que, per tant, es puguin atreure.
Sigui de la manera que sigui, el que al final volem és que algú ens escolti.

I me'n adon de que, sense voler-ho expressament, som una persona nova. No en el sentit del que som, perquè això segueix com sempre, però sí que ha canviat la manera de sentir-me amb mi mateixa, i de prendre'm la vida, en general. Seran els aires de canvi? Les noves amistats, les velles i alhora noves sensacions... Sigui com sigui, som feliç. Molt feliç, malgrat tot. Sé que tenc raons per ser-ho, i són aquestes les que han de moure la meua vida, no les raons per amargar-se.

Carpe diem? Sí, per favor!

Evasió?

Aquest ha estat un cap de setmana de recordar coses que passaren anys enrere... A l'escola.
Quins records! Érem tan nens, i en canvi no som capaç d'adonar-me'n de com hem evolucionat, perquè ho hem fet tots junts... Mir les vostres cares, i record que molt de temps ençà érem un grup, una unitat, diposats a seguir junts el que fes falta. Érem molt diferents, és evident, però llavò no importava. D'aquelles diferències, amb el pas dels anys, ens hem anat convertint en allò que avui som: persones diferents i independents. Poc queda d'aquells innocents alumnes de primària que es debatien en una gran pregunta: alemany o francès? Aquella era la nostra màxima preocupació... Amb qui aniríem a l'institut? Sembla absurd que pensàssim que allò condicionaria el nostre futur, però ho féu, i d'una manera impressionant.
Avui som el que som: el resultat de tot el que hem viscut fins ara. Junts, o separats.

Condicional simple.
I optatiu.
Tot depèn de tu.

Aconseguir els somnis o no aconseguir-los?

Somiant, somiant... Somiant somiant arrib a creure'm les meues mentides, les meues il·lusions. Somiant somiant veig coses que no són reals, però no m'importa, perquè estic somiant. Somiant somiant sóc feliç... Però somiant somiant he de desperar. I despertar vol dir tornar al món palpable, en diuen real. Despertar vol dir oblidar aquells dolços moments... Aquelles sensacions?
Què em passa?
He somiat massa i ara no vull despertar...
Però no he de patir... Tornar a la realitat no és tan dolent. Ara ja no.

Stand up when it's all crashing down.

Frase vella (subjectivament parlant, és evident), però amb tants de matisos...

No ens fa falta seguir dempeus quan tot va malament, quan ho estam perdent tot... Perquè no té sentit aixecar-se, ja que per aixecar-se s'ha d'haver caigut, i l'última cosa que hem de fer en el món és caure...
...Caure quan ens sentim malament...
...Caure davant la tristor...
...Caure quan les coses no ens van com voldríem...
...Caure per sentir-nos acord amb el nostre voltant?

Això comporta una reflexió. Queim perquè ho feim de veritat, o senzillament perquè no trobam sentit a seguir dempeus quan tot ens va malament? Supòs que tot va lligat, i crec que ni jo mateixa estic d'acord amb aqueixa reflexió...

...Només tenia ganes de pensar. Pensar i escriure.

Perquè la vida pot ser meravellosa... O una merda.
Tu tries.

Perquè tot depèn de com ens prenguem la vida, la nostra existència. Perquè ser positius no costa tant, i és gratificant. Perquè en el fons tots sabem que ens agrada sentir-nos bé...

Perquè tenim moltes raons per les que viure. Perquè sabem que som afortunats, perquè no podem oblidar tot el que tenim.

Perquè podem ser útils. Perquè podem ajudar als demés. Perquè podem construïr un món millor. Perquè tot depèn... Tot depèn de nosaltres...

...i de com ens prenguem la vida, la nostra existència.

Quina existència més trista sense somnis per complir. Quina vida més avorrida sense res pel que lluitar, sense obrir-se al món i a la realitat. Quins dies més grisos aquells que només són una idèntica continuació de l'anterior, sense cap raó per la que seguir...

...Sort que jo no som així. Hem de continuar avançant, i somiar per sobreviure, que és necessari!

Silenci?

Diumenge de tarda. Sant Llorenç. Novembre.
Silenci?
Pardalets que canten...
Cans que lladren des de la llunyania.
Vent que s'esmuny entre les fulles dels arbres.
Silenci.

Sensació de... Llibertat?