dilluns, 16 de maig de 2011

Amb un gest tan senzill


Amb un gest tan senzill com...
Com mirar-me a la cara,
somriure,
fer-me creure que tot és possible,
a vegades...

Com escriure unes lletres
en un quadern,
en una paret,
en un cor...
Tot serveix si tenyeixen la foscor
de vius i cridarens horitzons...

Amb un gest tan senzill com
caminar,
i arribar a un lloc,
un moment,
un dia,
i trobar-te allà,
esperant la vida que no espera...

Amb un gest tan senzill com dir adéu,
marxar
i no tornar mai més.
I oblidar,
i deixar enrere tota la merda
que has après a fer-te empassar...

Com fugir d'un espai,
i no entrar dins de cap altre,
considerant que només pot ser lliure
aquell que sap viure
sense posar en perill la llibertat
col·lectiva,
sense deixar-la marxar...

Amb un gest tan senzill com oblidar-lo.
Com tancar els punys i la porta.
I sortir per la finestra,
i no tornar a entrar mai més
dins aquesta gàbia
fosca,
trista,
morta.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada