...a la decepció


On seguirà, ara, tot això?
Potser érem massa joves,
massa ingenus.

Teníem les ganes de viure,
de canvair el món.
Ens consideràrem capaços de fer-ho tot,
de lluitar
i de conquerir la lluna,
la llibertat,
la utopia
junts.

Innocència juvenil,
força per cridar,
per resistir,
per lluitar,
per inventar
un nou futur
que mai no arribarà.

Perquè la força s'esvaeix
amb el vent,
amb l'aire en moviment
de la institució,
la burocràcia,
el poder?

No tenim res.
El futur es perd,
s'endinsa mar endins
a un lloc on no sabem si
mai
el tornarem a trobar...

De l'emoció...

Persones, prodigis, il·lusions.
Un ideal comú,
un món per conquerir,
diversos camins per arribar-hi.
Tots vàlids,
tots bons.

Una utopia.
Una plaça plena.
Una nit d'idees i racionalitat
sense deixar de banda
la irracionalitat
de somiar.

El desig de canviar,
d'esdevenir capdavanters
d'un món
on la justícia,
la solidaritat,
i l'esperança
siguin les lleis d'una constitució
basada en els valors
de l'amor,
l'energia comuna,
les persones.
Totes les persones.

Paraules,
sentiments,
somnis per conquerir,
rostres per recodrdar.

Una nit.
Una illa.
Un món.

Amb un gest tan senzill


Amb un gest tan senzill com...
Com mirar-me a la cara,
somriure,
fer-me creure que tot és possible,
a vegades...

Com escriure unes lletres
en un quadern,
en una paret,
en un cor...
Tot serveix si tenyeixen la foscor
de vius i cridarens horitzons...

Amb un gest tan senzill com
caminar,
i arribar a un lloc,
un moment,
un dia,
i trobar-te allà,
esperant la vida que no espera...

Amb un gest tan senzill com dir adéu,
marxar
i no tornar mai més.
I oblidar,
i deixar enrere tota la merda
que has après a fer-te empassar...

Com fugir d'un espai,
i no entrar dins de cap altre,
considerant que només pot ser lliure
aquell que sap viure
sense posar en perill la llibertat
col·lectiva,
sense deixar-la marxar...

Amb un gest tan senzill com oblidar-lo.
Com tancar els punys i la porta.
I sortir per la finestra,
i no tornar a entrar mai més
dins aquesta gàbia
fosca,
trista,
morta.

Més elegies (i no-res)


Una melodia que sona i ressona.
The Clash, Paul's tune...
Un baix que et recorda
les llargues tardes d'hivern
que passaves en solitud,
mirant per la finestra,
esperant alguna cosa.

No sabies ben bé què.

Agafaves un llibre de poesia.
Estellés, Papasseït...
Massa moderns per l'època.
Buscaves originalitat,
mots transgressors,
el valor per esdevenir diferent,
i únic,
allò que mai no fores...

Escrivies i no deies res.
Caminaves...
Carrerons i avingudes.
Places i camins.
Tot t'era igual.
Tot del mateix color...

Eres incapaç d'assaborir
la diferència
entre el vodka i la sang.
Tot era mort.
Lenta.
Evasió d'un món pla.

Aquell baix seguia sonant en el teu cap,
The Clash mai no es cansarien de tocar.
I en Papasseït et recordava,
en lletres ben grans,
que sempre existiria
ara i cada demà.

Créixer

Créixer i créixer.
I créixer,
i créixer...

No desparèixer
en l'oblit dels dies
de solitud.

Aprofitar per conèixer
cada moment, cada segon,
més lluny
o més a prop
de tu mateix.

Créixer i revoltar-se
contra un món
que imposa
la repressió de la raó.

Revoltar-se i atrevir-se
a parlar
tot sol.
Pensar, escoltar, sentir
només, únicament per
pensar, escoltar i sentir.

Créixer i romandre
despert
en una eterna resistència,
en un etern combat
contra la ignorància
de la manipulació.

Créixer i créixer.
I créixer,
i créixer...



"Revolution is internal, evolution isn't over, isn't over!"

Elegies al no-res I

Somnis de mentida,
nits sense dormir.
Influència
dels astres
subordinats a les declinacions
de les ments
animals.
Animals, bèsties
embogides.
Animals, bèsties
que són persones,
que es barallen,
i maten,
i riuen,
i se n'orgulleixen.
Com si l'assassinat
fos un somni
de mentida,
com una nit
sense dormir
pensant en les mentides
de les bèsties.
Quina diferència hi ha
entre matar i matar?
Matar aquí,
matar allà.
Tota la sang
bull i dol per igual.
Els cors són cors,
perforats
per les bales
de les pistoles
de la globalització.
La sang
de les morts
dels assassinats
de les mentides
per fer més mentides
per dibuixar més odi
en aquest món on és oprobi
el pensament
i el sentiment
universal
de solidaritat.

Fàstic


Fàstic.
Moments d'enyorança
de la mort.

Minuts
que s'escolen en el silenci
que ja no existeix,
ofegada per la teua pròpia
merda.

Vides,
existències
dependents
que lluiten
(contra tu)
per compartir
la vida
que t'han donat.

Paraules
que no s'escolten.
Conseqüències
absurdes
per no entendre les
causes
senzilles.

Orelles
per comprendre
o per ignorar.

Jo
tancaré els ulls.
Em taparé la boca,
el nas,
les
orelles.

Sense comprendre,
per ignorar.

Fàstic.
No vull implicar-me
en tot això.

Només tancar-me,
empresonar-me.
Escoltar música
sinistra,
escriure versos
sense rima
ni gràcia.

Oblidar tots els mals
però sobretot
oblidar què és
la felicitat.