A la foscor


Llum incerta que no vull veure.
Dies i nits per tancar la porta al món
i endinsar-me
en la por.

Segons.
Minuts.
Hores.
Setmanes...

Què importa el temps quan tenim una eternitat
per morir?
Per deixar de sentir?

Obr la boca
i escup cadàvers de somnis
podrits,
adormits...

Tanc els ulls
i el que veig és més real
que no pas els colors de l'espai.
La foscor és meua,
i no la vull compartir.

Hi ha un silenci
sepulcral
que anuncia
el que avui serà demà:
l'oblit
en la solitud
d'aquest immens laberint...

El vent bufa


Passen els dies
i el vent és el mateix.

Bufa d'aquí,
bufa d'allí.
Però sempre és vent.

L'aire fa olor
a soledat,
a tristesa,
a mort
i a dolor.

El vent és el mateix
i vol seguir bufant.

Bufa i bufa.

Els segons són segons,
les hores són hores.

Els dies no són res
perquè ja no veim
més enllà del
no-res.

Només tenim les nostres mans,
el cor ferit per les bales
del poder
i un esperit de revolta.

La foscor és present
en nosaltres.
Però si ens unim,
ens aixecam,
i feim del nostre cel bru
l'horitzó que pintar,
serem més nosaltres,
i menys allò que els fantasmes volen.

Bufa i bufa.
El vent bufa i bufa.

La tristesa del present,
la malenconia per un futur
desconegut.

Lluita.
Passió.
Solidaritat.
Esperança.

Vèncer les pors.
Eliminar les traves.

Sentir el vent,
no com a impediment
per a viure el present,
sinó com a oportunitat
per escampar les llavors
del demà.

El vent bufa i bufa.

Bufa i bufarà.

No sé ben bé com seguirà això...

El Sol, la vida, el pas del temps...

No hi ha res que romangui etern,
que puguem tenir per sempre.

Millor...

Ara vull silenci i nit.
Molta nit.

Nit per pensar
i no dormir.

Escriuria.
Recordaria.
Somiaria.

Vida.

No sé ben bé com seguirà això...