Evolució o involució? Temps al temps.

Perquè avui, ahir, despús-ahir i ja fa un parell de dies he abastit la LLIBERTAT. Entenguem per llibertat el que, després de mesos i mesos podria considerar llibertat.

Vaig fer una reflexió, i em vaig adonar de la meua gran estupidesa, del problema de la ignoràcia. Volia ser feliç, volia volar lliure com un ocell... Davant meu tenia el camí que havia de seguir perfectament dibuixat. Com, idò, no vaig seguir-lo? No hi ha major cec que aquell que no vol veure... I jo em negava a acceptar que només hi havia aquella manera d'alliberar-me. Era presonera, presonera de mi mateixa, de la meua utopia. Les utopies fan mal. Volia creure que quan algú desitja molt una cosa l'acaba per aconseguir, però ha quedat demostrat que no és així. I que si es presenta l'oportunitat, la nostra ignorància ens impedeix de veure-ho...

Temps perdut.

Però i ara què? Ara voldria oblidar el passat, fer un clot molt gran i deixar-lo allà. I recórrer-hi només quan, anys després, volgués tenir un record de la persona que vaig ser... Però malauradament, les coses no són així. Hom no pot ignorar allò que ha donat vida a la seua persona durant molt de temps. I tanmateix, jo vull! I ho faria, i ho estic fent... I qui sap? potser ja ho he fet. Un canvi en la meua percepció del món és ja palpable, i una nova manera d'enfocar la vida m'està obrint els ulls a noves dimensions, lluny del passat.

I em fa por... Em fa por pensar que és massa fàcil, que en realitat, són il·lusions. Que qualsevol dia despertaré i tornaré a sentir el mateix, una vegada i una altra vegada. I caure, caure mil cops més. I estar lligada per sempre, no poder rompre amb res... Un etern malson?

Ara, però, prefereix gaudir del que sent ara, que és un estat nou per a mi, i "fer allò que feim oberts de cor i de parpelles". I no patir pel futur, perquè encara no ha vengut... Ja trobaré una solució als problemes que es presentin... Per això som persones, oi? No sabem viure, estam improvisant...

Crec que la direcció d'aquest bloc s'està quedant cada vegada més desfassada... Somiar per sobreviure? Sartre és més intel·ligent...

"Somiar en teoria, és viure una mica, però viure somiant és no existir."

Viure somiant és una merda. No serveix per a res. O com a mínim, no serveix per a res si els somnis són d'amor... Un altre invent per embambar encara més la població i evitar que pensi... Sé que sóc molt dràstica, però la meua experiències em diu, ara mateix, que els somnis són només un tipus de droga que ajuda a fer-te sentir millor en els moments baixos i a acompanyar-nos en la nostra eterna soledat, però que a la llarga només fan mal.

Tot és posar-s'hi.

"No et vull fer mal, Mundeta. Ets innocent i la innocència no te l'estroncaré jo. Ja ho faran els esdeveniments més cruels, més durs per a tu. Si trobava, com diu Dostoievski, un petit racó de món, la punta més reduïda del cim d'una muntanya, on l'home es pogués sentir del tot lliure, potser no hauríem de fer tantes bestieses, bestieses barroeres i gratuïtes."