Atiar

Atiar el foc d'un sentiment,
la llunyana espurna
del nostre moment
sota la llum de la lluna...

Atiar la flama del desig,
la mirada profunda
d'un esperit
que no muda...

Atiar la serenor,
la placidesa, l'obscura
sensació d'amor,
que perdura...

Atiar els teus llavis
a dir que res no t'atura.
Jo sé, no te n'amaguis,
que pots estimar sense mesura.

Després de tot, si hi ha una paraula que defineix aquests dies és ESPERANÇA.

Tanmateix no hi ha raons físiques que justifiquin aquest nou sentiment, que sé ben bé que és passatger, que és predecessor d'una altra època de cares llargues i tristes...

...Perquè el món es pot canviar, però potser encara no en som prou conscients.

Per què tot sempre té el mateix final?

I també la mateixa causa...

Vèncer la por d'una vegada?

Qui som quan ens hem convertit en totes les coses que odiam?

Perquè la vida dóna moltes voltes... Potser a vegades massa... I hi ha ocasions en què només has de desitjar una cosa, que, sumant-li la imminència, la casualitat i la intuïció, aquella cosa intentarà aparèixer... O no.

Senzillament, les coses passen, les oportunitats van i vénen, i hom ha d'espar preparat per a prendre les decisions que calguin en cada moment... Que ens equivocam? No passa res, seguim endavant, que el que haurem après d'aquest error ens serà més útil que l'experiència que n'hauríem tret d'haver anat tot bé... O no... Sigui com sigui, hem de veure sempre el costat positiu del que vivim, i no enfonsar-nos en nosaltres mateixos...

Perquè no té sentit.



Després de tot, i una vegada més: carpe diem.