La poesia dóna vida.

Perquè hi ha coses que, senzillament, són una merda.

I ara que per fi m'he decidit, que veig clar el camí a seguir, que sé què he de fer...

...No sóc capaç de fer-ho.

Massa dèbil, massa covard.

Perdre't. No saber qui ets. Oblidar el teu origen, no arribar al teu destí. Confondre't amb la foscor de la monotonia. No trobar la llum de sortida.

Perdre't. Veure com els teus somnis s'esborronen. Veure com tot allò que creies tenir era només un miratge.

Perdre't.

"Un any? Més. Fa més d'un any que sóc aquí, i les coses han canviat... Però malgrat tot, hi ha coses que es resisteixen a fugir...

En primer i darrer lloc: tu i jo. Ara és diferent. Molt diferent, no ho negaré, però els meus sentiments són els mateixos. Continua la incertesa de no saber què fer. Ara és cert que les possibilitats i els camins a seguir són diferents, però jo, tan insegura com sempre he set, no sé què fer...

Per una banda podria fer cas del Carpe Diem que sempre he venerat, seguir endavant amb allò que tenc (poc, molt poc) i intentar aconseguir alguna cosa, que sé que si realment ho desitjàs, podria. Fer cas del que sempre ha estat el meu somni, la meua quimera... I viure al dia, i penedir-me del que he fet...

...Però per l'altra banda, tenc moltes raons per les que no seguir endavant... Encara que hi ha gent que que no ho vegi, som molt i molt diferents... I he de ser sincera: durant molt de temps t'he considerat un ésser superior. No sé per què, però et veia diferent, especial, potser màgic. I em torbava. Em torbava cada vegada que et veia... Però a poc a poc he anat descobrint que pertanyem al mateix món, a la mateixa categoria. Que no ets més que jo, i que mai ningú no serà ni superior ni inferior a ningú altre! Tenint això clar, he seguit desembruixant-me de tu... I mirant amb ulls objectius, t'he vist, per primer cop, com una persona ordinària, immadura i inconscient. T'he vist com algú amb poques coses per oferir(-me), algú simple i predictible... Amb aquells ulls he entès per què ets com ets... I no ets culpable de res... Senzillament ets com ets, i no sé si vull estimar-te... Ho dic com si pogués triar-ho! Com si fos tan fàcil oblidar algú... Diuen que allò que has de fer és allunyar-te d'aquell que vols fer fora del teu cor, però creu-me, ara que fa mesos que no et veig, només puc dir que la distància pot fer créixer el desig... I més si no és una cosa voluntària, si jo per jo m'hauria quedat a prop teu per sempre més...

Quin camí he de seguir? Cada moment pens una cosa diferent, i l'única cosa que sé és que faci el que faci, triï el que triï, la decepció i la tristor no desapareixeran... Perquè hi ha coses que es resisteixen a fugir."

Voldria? Tanmateix no puc, ets un somni, un impossible... No deixar-me vèncer per la por i la resignació? Lluitar! Sí, ho he de fer... Però mirant-ho bé, potser no ets tan meravellós com havia pensat... Mal a les persones, companyies repel·lents... I si ara fos jo la que no ho vol?