A la foscor


Llum incerta que no vull veure.
Dies i nits per tancar la porta al món
i endinsar-me
en la por.

Segons.
Minuts.
Hores.
Setmanes...

Què importa el temps quan tenim una eternitat
per morir?
Per deixar de sentir?

Obr la boca
i escup cadàvers de somnis
podrits,
adormits...

Tanc els ulls
i el que veig és més real
que no pas els colors de l'espai.
La foscor és meua,
i no la vull compartir.

Hi ha un silenci
sepulcral
que anuncia
el que avui serà demà:
l'oblit
en la solitud
d'aquest immens laberint...

El vent bufa


Passen els dies
i el vent és el mateix.

Bufa d'aquí,
bufa d'allí.
Però sempre és vent.

L'aire fa olor
a soledat,
a tristesa,
a mort
i a dolor.

El vent és el mateix
i vol seguir bufant.

Bufa i bufa.

Els segons són segons,
les hores són hores.

Els dies no són res
perquè ja no veim
més enllà del
no-res.

Només tenim les nostres mans,
el cor ferit per les bales
del poder
i un esperit de revolta.

La foscor és present
en nosaltres.
Però si ens unim,
ens aixecam,
i feim del nostre cel bru
l'horitzó que pintar,
serem més nosaltres,
i menys allò que els fantasmes volen.

Bufa i bufa.
El vent bufa i bufa.

La tristesa del present,
la malenconia per un futur
desconegut.

Lluita.
Passió.
Solidaritat.
Esperança.

Vèncer les pors.
Eliminar les traves.

Sentir el vent,
no com a impediment
per a viure el present,
sinó com a oportunitat
per escampar les llavors
del demà.

El vent bufa i bufa.

Bufa i bufarà.

No sé ben bé com seguirà això...

El Sol, la vida, el pas del temps...

No hi ha res que romangui etern,
que puguem tenir per sempre.

Millor...

Ara vull silenci i nit.
Molta nit.

Nit per pensar
i no dormir.

Escriuria.
Recordaria.
Somiaria.

Vida.

No sé ben bé com seguirà això...

Quemar las naves - Mario Benedetti


El día o la noche en que por fin lleguemos
habrá que quemar las naves

pero antes habremos metido en ellas
nuestra arrogancia masoquista
nuestros escrúpulos blandengues
nuestros menosprecios por sutiles que sean
nuestra capacidad de ser menospreciados
nuestra falsa modestia y la dulce homilía
de la autoconmiseración

y no sólo eso
también habrá en las naves a quemar
hipopótamos de wall street
pingüinos de la otan
cocodrilos del vaticano
cisnes de buckingham palace
murciélagos de el pardo
y otros materiales inflamables

el día o la noche en que por fin lleguemos
habrá sin duda que quemar las naves
así nadie tendrá riesgo ni tentación de volver

es bueno que se sepa desde ahora
que no habrá posibilidad de remar nocturnamente
hasta otra orilla que no sea la nuestra
ya que será abolida para siempre
la libertad de preferir lo injusto
y en ese sólo aspecto
seremos más sectarios que dios padre

no obstante como nadie podrá negar
que aquel mundo arduamente derrotado
tuvo alguna vez rasgos dignos de mención

por no decir notables
habrá de todos modos un museo de nostalgias
donde se mostrará a las nuevas generaciones
cómo eran
parís
el whisky
claudia cardinale.

És primavera.

A poc a poc
la solitud,
la tristesa,
la por,
la mort
han fugit.

Ara només resta
el buit,
la calma,
el temps per esperar...



Esperar què?

Esperar el demà.
Esperar l'avui.

Esperar.

I viure?
Viure no és esperar.


La vida... La vida serà.

Ara és vida en potència.

Esperar.

Demà ho serà en acte.

De tant que l'estimava
em va matar.

No vaig poder suportar
el pes
de la seua absència.

L'amor
no és bonic.

Em va matar.

Els dies varen perdre
el sentit
la il·lusió.

Només morir.

De tant que l'estimava
em va matar.

"No vull seguir. A mamar, tots els versos!"

Vicent Andrés Estellés