De tant que l'estimava
em va matar.

No vaig poder suportar
el pes
de la seua absència.

L'amor
no és bonic.

Em va matar.

Els dies varen perdre
el sentit
la il·lusió.

Només morir.

De tant que l'estimava
em va matar.

"No vull seguir. A mamar, tots els versos!"

Vicent Andrés Estellés

Dius que no saps qui ets.
Mentida!

Fuig de la teua pel·lícula,
obre els ulls.







Una cruïlla plena de camins,
possibilitats,
vides,
persones,
tus?



Tria't.
Tria qui ets.


O actua.
No pensis.
Només sigues.


Només vida.
Només mort.

DELIRIS DE TARDOR

Poemes de butxaca

IV
He vist nous brins,
d'herba,
néixer.
Velles emocions surten de la presó
del record.
Les gotes cauen lentament,
escampant la màgica substància
a l'infinit.

IX
Trenquem la poesia!
La mètrica,
la rima,
la forma.
Adéu forçades metàfores!
Arriba la llum,
el foc
del sentiment.
Diversió i amor,
amor per les paraules
improvisades.

XV
Embruixa el llapis,
adorm la raó.
Però mai,
mai,
em deixis sense escriure,
sense estimar.

"El primer que s'ha de fer per sortir del pou és deixar de cavar"

Com fer com si res?

Una altra vegada aquest sentiment... Aquesta sensació de... De què?
Buidor?

Ha passat molt de temps des de la darrera vegada que vaig escriure aquí, i més en passarà, pens, fins que hi torni. M'agrada escriure en un lloc privat, on tenc la certesa de que ningú ningú no ho llegirà...

Què ha passat en tot aquest temps? Primerament, que m'he desenganyat. Oblidar-lo? No, mai. Impossible. En un principi, quan evocava la seua imatge en la soledat de les tardes a Sant Llorenç començava a témer que encara seguís al meu cor... A poc a poc es va anar fent evident, i ja no vaig poder-ho amagar més. Bé, amagar-ho sí, però no a mi mateixa.

I he fet cap progrés? No... Si bé ara tenc esperança, sé que tanmateix no hi ha res a dir, com sempre...

L'escriptura malament. No sé què em passa. Vull escriure però no puc.

"Vull entendre-ho però no puc..."